Una persona propera sempre diu: passa'm quatre números, que faré màgia. És cert, amb els números es pot fer màgia i, partint de les mateixes dades, es poden interpretar de mil i una maneres (percentatges, valors absoluts o càlculs estrambòtics) per tal de demostrar un posicionament polític.
La màgia, l'il·lusionisme, s'ha practicat contínuament amb les dades que han anat sorgint durant el "procés" (des de totes bandes). Però la veritat és que, es miri com es miri, el que està clar és que la societat catalana està dividida entre partidaris i no partidaris de la independència. I no queda massa clar qui supera i qui no el llindar del 50% -si és que algú el supera-.
I jo em pregunto... Són catalans de ple dret igual els independentistes i els no independentistes? Jo crec que sí. Es pot excloure algú? No hauríem de fer-ho, si alguna cosa es pot destacar dels anys de govern Pujol és, precisament, l'esperit integrador, la idea que Catalunya és la unió de les persones que hi viuen i hi treballen, les persones que s'estimen Catalunya, hagin nascut o no a Catalunya i pensin el que pensin.
A manifestacions i escrits independentistes hem pogut veure l'ús del terme "botifler", una paraula que originàriament s'utilitzava per anomenar els partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que ha derivat fins als nostres dies amb la definició de "catalans traïdors".
Així doncs, si la societat catalana està partida en dos pel que fa a l'opinió respecte a la independència i si uns i altres són catalans de ple dret igual... Algun dels dos col·lectius pot assegurar que els altres són traïdors?
Jo sóc independentista convençut, però crec que estem errant en el camí a seguir si volem sumar gent, hem de provar amb els arguments per sobre dels insults, hem de provar amb els fets i deixar de banda les il·lusions, no podem viure més "moments històrics" si no tenen més recorregut que el mateix moment. El que està clar és que independents o no, hem de tirar endavant el nostre país.
dimecres, 10 de juliol del 2019
dijous, 4 de juliol del 2019
El concurs de la transparència i els sous
Un difícil procés de selecció de personal, el més difícil que has fet mai. T'has esforçat al màxim, has suat, has treballat com mai, demostrant la teva vàlua, demostrant allò que pots aportar a l'empresa, convencent a un jurat molt estricte. Estàs d'enhorabona: el teu nom està entre els que han triat per a entrar al nou projecte.
Malgrat que estàs trist pels companys que s'han esforçat tant com tu i han quedat fora, no pots amagar que estàs content. Creus fermament en el projecte que portes al cap i estàs segur que aconseguiràs tirar-ho endavant. Dilluns comences.
El dilluns arribes i a primera hora et ve a veure al despatx el cap de recursos humans, al més pur estil dels autòmats et demana: Nom i cognoms, DNI, propietats, diners que tens al compte corrent i quin sou vols cobrar. Cinc minuts més tard trobes penjat al tauler d'anuncis el formulari amb totes aquestes dades. Cinc minuts més i et trobes als teus companys parlant de les teves propietats i criticant (per alt o baix) el sou que has escollit.
He estat regidor del meu poble des del 22 de maig de 2011 fins al 19 de setembre de 2018. Mai he tingut res a amagar, de fet les meves propietats són escasses: una casa i un cotxe que malgrat estar a nom meu (al 50%) són propietat del banc. Però no he vist mai la necessitat de veure penjades a Internet les meves propietats i els diners que tinc al banc. Entenc que s'hagi d'informar a l'Administració i que aquesta actuï si es detecta un enriquiment irregular, però no aquesta exposició pública arbitrària que té més de xafarderia domèstica que un veritable exercici de política neta i transparent.
Per altra banda crec que autoassignar-se un sou és un error, haurien d'haver-hi uns barems estatals ben elaborats que contemplessin les (moltes) casuístiques que hi poden haver en els diferents governs. Dit això, pensem que el polític, té grans responsabilitats i afectacions que s'han de suplir amb el sou: en depèn un pressupost gran, en depenen les preferències i interessos de molts veïns, ha d'aturar o alentir la seva vida professional, té responsabilitats penals greus davant d'errors o decisions, en depenen molts treballadors... Per tant semblaria lògic pensar que la classe política cobri el mateix que l'escala A (tècnics superiors) de l'Administració pública... oi? Actualment la Generalitat de Catalunya, a les retribucions aprovades per aquest any, té una forquilla d'entre 29.313,20 i 70.134,40 euros bruts anuals per al personal de l'escala A (entre 1.561 i 3.278 € nets mensuals).
Com a societat no ens podem deixar endur pel populisme de fer que la política sigui un concurs per veure qui és més detallat en la publicació dels seus béns o qui viu amb un sou més baix. Els sous han de ser coherents amb les responsabilitats i la transparència ha de tenir el límit en el respecte a la intimitat de les persones.
Malgrat que estàs trist pels companys que s'han esforçat tant com tu i han quedat fora, no pots amagar que estàs content. Creus fermament en el projecte que portes al cap i estàs segur que aconseguiràs tirar-ho endavant. Dilluns comences.
El dilluns arribes i a primera hora et ve a veure al despatx el cap de recursos humans, al més pur estil dels autòmats et demana: Nom i cognoms, DNI, propietats, diners que tens al compte corrent i quin sou vols cobrar. Cinc minuts més tard trobes penjat al tauler d'anuncis el formulari amb totes aquestes dades. Cinc minuts més i et trobes als teus companys parlant de les teves propietats i criticant (per alt o baix) el sou que has escollit.
He estat regidor del meu poble des del 22 de maig de 2011 fins al 19 de setembre de 2018. Mai he tingut res a amagar, de fet les meves propietats són escasses: una casa i un cotxe que malgrat estar a nom meu (al 50%) són propietat del banc. Però no he vist mai la necessitat de veure penjades a Internet les meves propietats i els diners que tinc al banc. Entenc que s'hagi d'informar a l'Administració i que aquesta actuï si es detecta un enriquiment irregular, però no aquesta exposició pública arbitrària que té més de xafarderia domèstica que un veritable exercici de política neta i transparent.
Per altra banda crec que autoassignar-se un sou és un error, haurien d'haver-hi uns barems estatals ben elaborats que contemplessin les (moltes) casuístiques que hi poden haver en els diferents governs. Dit això, pensem que el polític, té grans responsabilitats i afectacions que s'han de suplir amb el sou: en depèn un pressupost gran, en depenen les preferències i interessos de molts veïns, ha d'aturar o alentir la seva vida professional, té responsabilitats penals greus davant d'errors o decisions, en depenen molts treballadors... Per tant semblaria lògic pensar que la classe política cobri el mateix que l'escala A (tècnics superiors) de l'Administració pública... oi? Actualment la Generalitat de Catalunya, a les retribucions aprovades per aquest any, té una forquilla d'entre 29.313,20 i 70.134,40 euros bruts anuals per al personal de l'escala A (entre 1.561 i 3.278 € nets mensuals).
Com a societat no ens podem deixar endur pel populisme de fer que la política sigui un concurs per veure qui és més detallat en la publicació dels seus béns o qui viu amb un sou més baix. Els sous han de ser coherents amb les responsabilitats i la transparència ha de tenir el límit en el respecte a la intimitat de les persones.
divendres, 28 de juny del 2019
El temps de cocció del procés
Des del pensament unionista, sovint s'ha descrit el procés com un "suflé", una comparació que segurament responia més a un desig que a una creença.
Val a dir que, sense abandonar els termes culinaris, molts independentistes vam creure (m'incloc) que la independència era un plat que es podia coure a l'olla exprés, amb una cocció ràpida. Res més lluny de la realitat.
La independència és un plat d'aquells que necessita xup-xup. Cal buscar tots els ingredients i assegurar-se que són de qualitat: calen unes estructures d'estat sòlides i un suport social nítidament majoritari.
Però, per una banda, cal tenir en compte que el temps és el nostre bé més preuat i, per l'altra, que el país necessita atenció contínua. Per això, la Generalitat no es pot paralitzar a l'espera del xup-xup, cal un govern fort que mantingui Catalunya a la capçalera del progrés econòmic, que creixi amb els seus emprenedors, que asseguri el benestar social, que treballi per ser capdavanters en tecnologia, que millori l'índex d'ocupació i la qualitat d'aquesta... Tot això sumat a la recerca d'aquests ingredients que ens portin a la independència.
Per a poder fer això ens calen eines, eines potents com són els partits polítics a la nostra democràcia. Necessitem recuperar l'espai de centre català amb el qual gran part de la classe mitjana de Catalunya ens sentíem identificats: seny, constància, treball, planificació... En definitiva, l'esperit convergent.
Val a dir que, sense abandonar els termes culinaris, molts independentistes vam creure (m'incloc) que la independència era un plat que es podia coure a l'olla exprés, amb una cocció ràpida. Res més lluny de la realitat.
La independència és un plat d'aquells que necessita xup-xup. Cal buscar tots els ingredients i assegurar-se que són de qualitat: calen unes estructures d'estat sòlides i un suport social nítidament majoritari.Però, per una banda, cal tenir en compte que el temps és el nostre bé més preuat i, per l'altra, que el país necessita atenció contínua. Per això, la Generalitat no es pot paralitzar a l'espera del xup-xup, cal un govern fort que mantingui Catalunya a la capçalera del progrés econòmic, que creixi amb els seus emprenedors, que asseguri el benestar social, que treballi per ser capdavanters en tecnologia, que millori l'índex d'ocupació i la qualitat d'aquesta... Tot això sumat a la recerca d'aquests ingredients que ens portin a la independència.
Per a poder fer això ens calen eines, eines potents com són els partits polítics a la nostra democràcia. Necessitem recuperar l'espai de centre català amb el qual gran part de la classe mitjana de Catalunya ens sentíem identificats: seny, constància, treball, planificació... En definitiva, l'esperit convergent.
divendres, 21 de juny del 2019
Els ideals, amb arguments i diàleg
De sobte, en un sopar familiar amenitzat per una conversa sobre l'actualitat política -i més concretament sobre el "procés"-, un dels comensals etziba una frase que, sense adonar-me, va marcar un abans i un després en la meva relació amb el procés independentista: "la independència no s'aconseguirà fins que no ens fem amb els carrers, hem d'estar disposats a morir per la independència".
Desconec si estar disposats a morir és l'únic camí possible per aconseguir la independència, però sí que estic segur que no és un preu que vulgui pagar. Si una sola persona ha de perdre la vida en el procés, sigui quina sigui, per mi ja no haurà valgut la pena. El més important són les persones, les seves vides i la seva llibertat. La radicalitat més ferotge no ens porta enlloc.
Amb les eleccions del passat 26 de maig, han sorgit pactes molt variats, pactes "antinaturals" o enrevessats. Com ha passat sempre, i d'una forma més recurrent els darrers anys. Vull pensar que tots aquests pactes responen a la voluntat dels grups que han pactat d'intentar fer el millor pel municipi, tenint en compte els projectes de cada grup, l'entesa entre els integrants, etc. En qualsevol cas, els ciutadans podem demostrar la nostra conformitat o disconformitat, sigui a les urnes o als carrers (però sempre amb respecte).
En nom del "procés" i en nom dels presos polítics, les darreres setmanes hem vist actuacions totalment radicals, desproporcionades i irracionals com a reacció a un acord polític municipal. Una vergonya per a les persones que som independentistes però, per sobre de tot, profundament democràtiques.
Un exemple d'aquesta actuació ha sigut la reacció d'alguns (pocs) ciutadans en el ple d'investidura de l'Ajuntament de Figueres. L'acord a quatre bandes entre ERC, PSC, Guanyem i Canviem per tal de desbancar al guanyador de les eleccions, Jordi Masquef (JxCat), crec que aparta a un gran polític del capdavant de la casa consistorial de Figueres, però això no justifica els insults i la falta de respecte a l'actual alcaldessa de la ciutat, Agnès Lladó, a l'entrada a l'Ajuntament o a les xarxes socials.
Malauradament, aquesta situació s'ha pogut veure per tota Catalunya amb protagonistes ben diversos. Amb els pactes s'hi pot estar d'acord o no, però són completament lícits: els projectes són municipals i poc o res tenen a veure amb la independència de Catalunya. Intentar fer un cordó sanitari entre els partits "independentistes" i els "no independentistes" només ens porta a un enfrontament entre persones, a una radicalització que resta en lloc de fer allò que molts s'omplen la boca de dir d'"eixamplar les bases".
Veient les actuacions d'algunes persones com a resposta als pactes, recordava aquell sopar familiar i em repeteixo a mi mateix: "així no ho vull, si el preu de la independència ha de ser trepitjar persones, pensin com pensin, no vull aquesta independència". No podem criticar la retallada de drets soferta per part de l'estat i comportar-nos de la mateixa manera. Encara som a temps de reconduir aquesta radicalitat i defensar els nostres ideals amb arguments i diàleg.
Desconec si estar disposats a morir és l'únic camí possible per aconseguir la independència, però sí que estic segur que no és un preu que vulgui pagar. Si una sola persona ha de perdre la vida en el procés, sigui quina sigui, per mi ja no haurà valgut la pena. El més important són les persones, les seves vides i la seva llibertat. La radicalitat més ferotge no ens porta enlloc.
Amb les eleccions del passat 26 de maig, han sorgit pactes molt variats, pactes "antinaturals" o enrevessats. Com ha passat sempre, i d'una forma més recurrent els darrers anys. Vull pensar que tots aquests pactes responen a la voluntat dels grups que han pactat d'intentar fer el millor pel municipi, tenint en compte els projectes de cada grup, l'entesa entre els integrants, etc. En qualsevol cas, els ciutadans podem demostrar la nostra conformitat o disconformitat, sigui a les urnes o als carrers (però sempre amb respecte).
En nom del "procés" i en nom dels presos polítics, les darreres setmanes hem vist actuacions totalment radicals, desproporcionades i irracionals com a reacció a un acord polític municipal. Una vergonya per a les persones que som independentistes però, per sobre de tot, profundament democràtiques.
 |
| Entrada del Ple d'Investidura a Figueres. Setmanari Empordà |
Malauradament, aquesta situació s'ha pogut veure per tota Catalunya amb protagonistes ben diversos. Amb els pactes s'hi pot estar d'acord o no, però són completament lícits: els projectes són municipals i poc o res tenen a veure amb la independència de Catalunya. Intentar fer un cordó sanitari entre els partits "independentistes" i els "no independentistes" només ens porta a un enfrontament entre persones, a una radicalització que resta en lloc de fer allò que molts s'omplen la boca de dir d'"eixamplar les bases".
Veient les actuacions d'algunes persones com a resposta als pactes, recordava aquell sopar familiar i em repeteixo a mi mateix: "així no ho vull, si el preu de la independència ha de ser trepitjar persones, pensin com pensin, no vull aquesta independència". No podem criticar la retallada de drets soferta per part de l'estat i comportar-nos de la mateixa manera. Encara som a temps de reconduir aquesta radicalitat i defensar els nostres ideals amb arguments i diàleg.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)