dimecres, 10 de juliol del 2019

Traïdors i traïts

Una persona propera sempre diu: passa'm quatre números, que faré màgia. És cert, amb els números es pot fer màgia i, partint de les mateixes dades, es poden interpretar de mil i una maneres (percentatges, valors absoluts o càlculs estrambòtics) per tal de demostrar un posicionament polític.

La màgia, l'il·lusionisme, s'ha practicat contínuament amb les dades que han anat sorgint durant el "procés" (des de totes bandes). Però la veritat és que, es miri com es miri, el que està clar és que la societat catalana està dividida entre partidaris i no partidaris de la independència. I no queda massa clar qui supera i qui no el llindar del 50% -si és que algú el supera-.

I jo em pregunto... Són catalans de ple dret igual els independentistes i els no independentistes? Jo crec que sí. Es pot excloure algú? No hauríem de fer-ho, si alguna cosa es pot destacar dels anys de govern Pujol és, precisament, l'esperit integrador, la idea que Catalunya és la unió de les persones que hi viuen i hi treballen, les persones que s'estimen Catalunya, hagin nascut o no a Catalunya i pensin el que pensin.

A manifestacions i escrits independentistes hem pogut veure l'ús del terme "botifler", una paraula que originàriament s'utilitzava per anomenar els partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que ha derivat fins als nostres dies amb la definició de "catalans traïdors".

Així doncs, si la societat catalana està partida en dos pel que fa a l'opinió respecte a la independència i si uns i altres són catalans de ple dret igual... Algun dels dos col·lectius pot assegurar que els altres són traïdors?

Jo sóc independentista convençut, però crec que estem errant en el camí a seguir si volem sumar gent, hem de provar amb els arguments per sobre dels insults, hem de provar amb els fets i deixar de banda les il·lusions, no podem viure més "moments històrics" si no tenen més recorregut que el mateix moment. El que està clar és que independents o no, hem de tirar endavant el nostre país. 

dijous, 4 de juliol del 2019

El concurs de la transparència i els sous

Un difícil procés de selecció de personal, el més difícil que has fet mai. T'has esforçat al màxim, has suat, has treballat com mai, demostrant la teva vàlua, demostrant allò que pots aportar a l'empresa, convencent a un jurat molt estricte. Estàs d'enhorabona: el teu nom està entre els que han triat per a entrar al nou projecte.

Malgrat que estàs trist pels companys que s'han esforçat tant com tu i han quedat fora, no pots amagar que estàs content. Creus fermament en el projecte que portes al cap i estàs segur que aconseguiràs tirar-ho endavant. Dilluns comences.

El dilluns arribes i a primera hora et ve a veure al despatx el cap de recursos humans, al més pur estil dels autòmats et demana: Nom i cognoms, DNI, propietats, diners que tens al compte corrent i quin sou vols cobrar. Cinc minuts més tard trobes penjat al tauler d'anuncis el formulari amb totes aquestes dades. Cinc minuts més i et trobes als teus companys parlant de les teves propietats i criticant (per alt o baix) el sou que has escollit.

He estat regidor del meu poble des del 22 de maig de 2011 fins al 19 de setembre de 2018. Mai he tingut res a amagar, de fet les meves propietats són escasses: una casa i un cotxe que malgrat estar a nom meu (al 50%) són propietat del banc. Però no he vist mai la necessitat de veure penjades a Internet les meves propietats i els diners que tinc al banc. Entenc que s'hagi d'informar a l'Administració i que aquesta actuï si es detecta un enriquiment irregular, però no aquesta exposició pública arbitrària que té més de xafarderia domèstica que un veritable exercici de política neta i transparent.

Per altra banda crec que autoassignar-se un sou és un error, haurien d'haver-hi uns barems estatals ben elaborats que contemplessin les (moltes) casuístiques que hi poden haver en els diferents governs. Dit això, pensem que el polític, té grans responsabilitats i afectacions que s'han de suplir amb el sou: en depèn un pressupost gran, en depenen les preferències i interessos de molts veïns, ha d'aturar o alentir la seva vida professional, té responsabilitats penals greus davant d'errors o decisions, en depenen molts treballadors... Per tant semblaria lògic pensar que la classe política cobri el mateix que l'escala A (tècnics superiors) de l'Administració pública... oi? Actualment la Generalitat de Catalunya, a les retribucions aprovades per aquest any, té una forquilla d'entre 29.313,20 i 70.134,40 euros bruts anuals per al personal de l'escala A (entre 1.561 i 3.278 € nets mensuals).

Com a societat no ens podem deixar endur pel populisme de fer que la política sigui un concurs per veure qui és més detallat en la publicació dels seus béns o qui viu amb un sou més baix. Els sous han de ser coherents amb les responsabilitats i la transparència ha de tenir el límit en el respecte a la intimitat de les persones.