El temps de cocció del procés

Des del pensament unionista, sovint s'ha descrit el procés com un "suflé", una comparació que segurament responia més a un desig que a una creença.

Val a dir que, sense abandonar els termes culinaris, molts independentistes vam creure (m'incloc) que la independència era un plat que es podia coure a l'olla exprés, amb una cocció ràpida. Res més lluny de la realitat.

La independència és un plat d'aquells que necessita xup-xup. Cal buscar tots els ingredients i assegurar-se que són de qualitat: calen unes estructures d'estat sòlides i un suport social nítidament majoritari.

Però, per una banda, cal tenir en compte que el temps és el nostre bé més preuat i, per l'altra, que el país necessita atenció contínua. Per això, la Generalitat no es pot paralitzar a l'espera del xup-xup, cal un govern fort que mantingui Catalunya a la capçalera del progrés econòmic, que creixi amb els seus emprenedors, que asseguri el benestar social, que treballi per ser capdavanters en tecnologia, que millori l'índex d'ocupació i la qualitat d'aquesta... Tot això sumat a la recerca d'aquests ingredients que ens portin a la independència.

Per a poder fer això ens calen eines, eines potents com són els partits polítics a la nostra democràcia. Necessitem recuperar l'espai de centre català amb el qual gran part de la classe mitjana de Catalunya ens sentíem identificats: seny, constància, treball, planificació... En definitiva, l'esperit convergent.

Els ideals, amb arguments i diàleg

De sobte, en un sopar familiar amenitzat per una conversa sobre l'actualitat política -i més concretament sobre el "procés"-, un dels comensals etziba una frase que, sense adonar-me, va marcar un abans i un després en la meva relació amb el procés independentista: "la independència no s'aconseguirà fins que no ens fem amb els carrers, hem d'estar disposats a morir per la independència".

Desconec si estar disposats a morir és l'únic camí possible per aconseguir la independència, però sí que estic segur que no és un preu que vulgui pagar. Si una sola persona ha de perdre la vida en el procés, sigui quina sigui, per mi ja no haurà valgut la pena. El més important són les persones, les seves vides i la seva llibertat. La radicalitat més ferotge no ens porta enlloc. 

Amb les eleccions del passat 26 de maig, han sorgit pactes molt variats, pactes "antinaturals" o enrevessats. Com ha passat sempre, i d'una forma més recurrent els darrers anys. Vull pensar que tots aquests pactes responen a la voluntat dels grups que han pactat d'intentar fer el millor pel municipi, tenint en compte els projectes de cada grup, l'entesa entre els integrants, etc. En qualsevol cas, els ciutadans podem demostrar la nostra conformitat o disconformitat, sigui a les urnes o als carrers (però sempre amb respecte). 

En nom del "procés" i en nom dels presos polítics, les darreres setmanes hem vist actuacions totalment radicals, desproporcionades i irracionals com a reacció a un acord polític municipal. Una vergonya per a les persones que som independentistes però, per sobre de tot, profundament democràtiques. 

Entrada del Ple d'Investidura a  Figueres. Setmanari Empordà

Un exemple d'aquesta actuació ha sigut la reacció d'alguns (pocs) ciutadans en el ple d'investidura de l'Ajuntament de Figueres. L'acord a quatre bandes entre ERC, PSC, Guanyem i Canviem per tal de desbancar al guanyador de les eleccions, Jordi Masquef (JxCat), crec que aparta a un gran polític del capdavant de la casa consistorial de Figueres, però això no justifica els insults i la falta de respecte a l'actual alcaldessa de la ciutat, Agnès Lladó, a l'entrada a l'Ajuntament o a les xarxes socials.

Malauradament, aquesta situació s'ha pogut veure per tota Catalunya amb protagonistes ben diversos. Amb els pactes s'hi pot estar d'acord o no, però són completament lícits: els projectes són municipals i poc o res tenen a veure amb la independència de Catalunya. Intentar fer un cordó sanitari entre els partits "independentistes" i els "no independentistes" només ens porta a un enfrontament entre persones, a una radicalització que resta en lloc de fer allò que molts s'omplen la boca de dir d'"eixamplar les bases".

Veient les actuacions d'algunes persones com a resposta als pactes, recordava aquell sopar familiar i em repeteixo a mi mateix: "així no ho vull, si el preu de la independència ha de ser trepitjar persones, pensin com pensin, no vull aquesta independència". No podem criticar la retallada de drets soferta per part de l'estat i comportar-nos de la mateixa manera. Encara som a temps de reconduir aquesta radicalitat i defensar els nostres ideals amb arguments i diàleg.